Anhels o desitjos d'haver estat... imaginació excitada per un pensament volàtil o en crisi.... expiar errors i pecats diversos a través de l'escriptura..o viure allò que un no s'atreveix a viure intensament.
La Buji ja va morir..l'any passat.
Avui, per casualitat, en un matí de pluja que vol un canvi de temps, em trobo rellegint aquest pseudoblog, des de la més estranya mirada, no-reconeixent-me en algunes paraules i comentaris, per ser excessius.. poc mesurats i embogits, ni en alguns dels sentiments expressats. I'm embarassed..
Que he canviat? Sí. Però també reconec molts escrits com a pinzellades damunt de la veritat, del sotabosc, alguns moments de felicitat tenyits, tapant el patiment. I no sé si és just, que quedi així. Esborrar entrades? ¿O deixar-les com a anècdota d'un passat farcit de dubtes, inseguretats i molta impulsivitat, marcat per la tossuderia de mantenir una relació de dependència, on el conflicte constant minava tot allò que podria haver valgut la pena? Destruint oportunitats de sortir d'aquella espècie de forat negre tenyit de l'arc de sant martí. Tan sols jo me'n sento responsable, al capdavall, ningú m'hi obligava a continuar.. No pas amb una pistola al pit, com a mínim.
Si mai algú llegís aquesta darrera entrada, li diria que no m'hi reconegui massa, ni aquí, ni a les entrades passades, que ara escric espero des de l'anonimat, el sentit dels "nicks" era aquest.. Tot i que ara amb el fcb s'ha perdut aquella idea. Deixar "online" escrits íntims de vegades es presenta "necessari" (a causa de la soledat que ens imposem?) sobretot per a les persones que tenim tendència a desplegar-ho tot a través de l'escriptura o de la paraula, petits-grans "taladrus" vaja.
Per respecte a molts aspectes i moments i persones de la meva vida que no hi han pogut quedar reflexades, i que en canvi ocupen un lloc privilegiat als meus records, a la meva vida, per respecte a tot allò que vam viure plegats que aquí està maquillat, emmascarat o simplement absent, hauria de fer-lo desaparèixer. I no em refereixo només a qui el temps ha demostrat que no tenia cap valor, perquè una vegada lluny, no queda ni el més mínim interès per part seva. Així de cru, de cert, i així de senzill. ARA HI ÉS. ARA NO HI ÉS.
Sinó a les persones que em van obrir la porta de casa seva, de qui em vaig enamorar i que em van oferir moments d'alegria o de vida i no vaig poder o no vaig saber correspondre-hi.
Perduts en la boira..
¿Quantes persones, durant aquest temps que a estones perdudes escrivia el blog, he pogut conèixer i estimar i el temps m'ha demostrat que encara em guarden un racó dins de la seva vida i jo a la meva? Sento que les he estimat i encara considero i estimo. Així de trist. Trist. Però reconfortant saber-ho. Són lluny, en la distància i en el temps i en el desenllaç, però properes en els sentiments. El temps diu la veritat, sempre, si la vols sentir, si la vols escoltar.
Com que tornar enrere no és possible... malgrat que si pogués, ho faria, em quedo amb la sensació d'haver trobat finalment un bon camí, i d'haver deixat per sempre aquella por que paria incerteses i situacions estrambòtiques, irreals..per no voler o poder afrontar la realitat. Adéu, POR, sempre he volgut superar-te i deixar-te enrere i en algunes ocasions ho he aconseguit, però no precisament durant aquests fabulosos anys dedicats a l'escalada, on ella s'emportava el meu domini de la por i només en ella era franca, potser en algunes escalades vaig ser lliure i poderosa... però mai fora d'ella.
Ara toca procurar viure endavant amb franquesa... I del passat, me'n quedo tan sols la veritat, i els bons records. O més ben dit, més que records, em quedaré amb les sensacions autèntiques, les gravades a foc a l'ànima. Res més.
ja no hi ets
res té sentit si tu no hi ets?
 |
| Sí, tan sols caldrà desintoxicar l'ànima. |
quantes nits quants dies quantes hores.. tant de temps trobant a faltar la seva veu, la seva cara amable o fins i tot el seu rostre de fredor, simplement trobant a faltar la seva companyia i complicitat, oblidant els mals moments i enyorant els bons. Desintoxicar l'ànima emmalaltida vol temps, i vol sort.
Arribar a pensar que res no té sentit.. o el que és pitjor, que res no tenia sentit si no podia tornar a casa i trobar-me amb la seva companyia, és arribar a un carreró sense sortida, viaranys erronis del pensament esgotat. Aleshores van apareixent els monstres de la culpabilitat i també algunes inseguretats que venen de lluny.
Tan sols queda el record de dues persones que van conviure i compartir.. amb més o menys encert, que es van intentar estimar. Que es van mentir, des del més profund sentiment o des de la més senzilla estupidesa, on viure i conviure coixejant de fons, es converteix en el malabarisme més malaltís i erroni. Això sí, sempre en companyia de l'ànima de la casa i principal culpable d'aquesta unió predestinada al fracàs, la gateta negra com el carbó, la Buji, que necessitava una llar. Un record d'alegries i de tristeses que sempre hi haurà algú que s'entestarà en negar tot justificant el seu rebuig, un record que vol veure's esvaït..
i gairebé esdevenir una ombra borrosa. Temps..
i jo no el vull deixar marxar... i busco el perquè de tot plegat i els errors comesos em venen a veure massa sovint encara..i m'hi recreo
No deixeu mai de somiar i d'escriure-ho i de gaudir.. d'estar al costat de la vida mentre la tingueu.
Allò que he sentit i el que he plorat, s'ho emportaran els anys.. i algun dia m'ho tornarà la muntanya i el silenci.
a la "catedral de l'artifooo"
primeres llums del dia..
Vam canviar una atractiva paret vertical amb cert desplom, pels descarats desplomacos de la "catedral de l'artifo", el Pilar del Segre.. amb un temps de bonança i el mar de núvols sempre als peus, vam canviar el silenci i la tranquil.litat de les Roques, per la companyonia de cordades amigues, la visita del caminant de neu esgotat que em va fer sentir una alegria immensa al veure'l arribar sa i estalvi malgrat no demostrar-ho gaire.. i algunes "romeries" a la Camel, la Necro i així.
puc dir que després d'aquests quatre dies penjant per "la catedral del artifooo" tot fent anar els pedals..i petate amunt petate avall amb el Mestre Por.. val la pena si la via és bona.. i ho va ser!
diversió assegurada si utilitzes "amigots" als forats roms on abans s'hi pitonava
una sortideta amb "encant"
en Pep que ja domina els pedals!
l'alegria de penjar al buit del Pilar del Segre..i la tristor de veure com el company ja se'n va..
Alexander Hubbert a la V dimensió?
Una sàvia i somrient presentació amb en Cerdà i l’Anglada va donar pas a en Hubbert, qui amb un toc de romanticisme èpic ens va deixar clavats a la cadira. Alliberant vies com eternal flame amb l’encert de buscar curioses alternatives per aconseguir-ho….creativitat. L’atreviment dels germans hubbert a l’Antàrtida... Escalant grans parets en solo integral, com al Grand Capucin, sentint-se lliure com un animaló adaptat a la verticalitat....(el cor encongeix tot veient les imatges) ell ho entén com una senzilla evolució (¿?) lògicament sí que està a una altra dimensió, però com deu patir la gent que se l'estima..(em comentava la meva amiga Eva)
la quinta dimensió com una comunió de l’home-escalador-alpinista amb la muntanya, amb l’entorn (explicava).
Quin paio en Hubbert! Un crack. Encara sentim el seu especial to de veu ressonant a l’auditori, que el va omplir d'imatges meravelloses, bons relats i de la seva simpatia.
la quinta dimensió com una comunió de l’home-escalador-alpinista amb la muntanya, amb l’entorn (explicava).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
