si estàs sol de vegades les sensacions es multipliquen exponencialment.
Quan vas pedalant i no tens "pajaron" les sensacions són curioses.. de vegades la ment descansa alliberada, però la bici acostuma a portar llargues estones de pensaments variats, reflexions i diàlegs amb un mateix.. de vegades fins i tot acabes parlant sola.. si vas malament pots arribar a desfassar bastant amb els pensaments, prò si no, més aviat li dius coses a la bici..saludes algun animaló i sobretot te’n rius, te'n fots de tu mateixa si tot va bé, perquè si no és així acabes despotricant contra tot de manera bastant destralera, és el que té anar sola. Aquells dies tot va anar molt bé però (tot va bé si acaba bé).
segona caiguda, aquesta la més tonta de totes..veus un xarco enmig de la pista i t'hi llences ben feliç! prò quan hi arribes la roda de davant se't clava a fondo al fang i comences a caure de costat sense poder treure el peu del pedal...
Sembla que no, prò amb la tonteria avances i molt, i amb tota consciència del paisatge, el cansament només és una qüestió d’hores.. i l’avançar també, caminar i pedalar és la millor manera de conèixer un territori, de viure’l i gaudir-lo en la seva autenticitat i veritat, dalt d’un vehicle a motor no ho vius d'aquesta manera,
el soroll del motor sovint ho entorpeix tot, et perds mil moments i topades amb fauna, no captes la dimensió real del territori perquè les distàncies no les podem assimilar a dalt d’un cotxe, no sents el cant dels ocells de bosc que sovint et sorprenen en el moment més inesperat.
Tots els moments màgics viscuts aquells dies van barrejar-se amb la companyia d’ànimes sensibles i solitàries que volten pel Montsec, és l'altra màxima de quan viatges sol, que acabes estant sempre acompanyat!
Tot i aquests dies infinits viscuts amb la bici, el desig de tocar roca se’m tornava a despertar i companys que pugen a Vilanova em conviden a escalar a la Roca dels Arcs, el dia no els fa justícia precisament un dels pocs dies que la boira s’encapritxa de tocar les parets,
però aquets bous curtits li tiben igual de bé que amb sol i triomfen a la Tierra de Nadie,
una via que em va espantar per lo dura que era amb els passos a bloc! i algun seguro que es desviava de la trajectòria…
és el que tenen les vies equipades des de dalt.
Un altre dia especial amb una escalada a la roca més estimada pel sol i les aus d’aquest paratge! La Roca Alta amb la bona companyia de l'Àngel.
I ja s'acabaven els dies, reposant al bell racó amb les magnífiques alzines i el meu company que aprofitava el cap de setmana per escalar plegats i tornar a casa amb mi i tots els bultos que havia carretejat, que recomfortant retrovar-lo..la Roca Alta en roig intens el rebia..i els voltors que planejaven en cercle... Sempre ha sigut un petit paradís per nosaltres els voltants de l'ermita, mai no ens cansarem d'anar-hi!
De bon matí vam poder petar una estona la xerrada al voltant d’una petita cafetera, en Paca i família també s'hi troben bé aquí vora les parets de Vilanova..així un nou dia tot esmorzant i parlant de ressenyes i de les escalades que ens esperaven.
L’endemà vam fer cap al poble de Rubies i enfilant la Portella Blanca buscàrem les solitàries parets del Peladet, esquitxades de bones i algunes assequibles vies en aquell final de cinglera que perd verticalitat que no qualitat! Alguns noms de vies prou suggerents... Tan sols vam passar angúnia per la processonària que s’està cruspint els petits pins i la plaga estava envaïnt el camí de baixada des de la Portella que va ser una mica infierno, coi de bitxo malparit!
Nit de castanyada.. al final l’experiment de fer castanyes amb el fogonet funciona prou bé! El David havia pensat en tot i treu el moscatell i els dolços, hi ha qui ho celebra al poble amb la família i els amics.. se sent la cridòria simpàtica dels nens.
I això…que és molt dur, tornar a la ciutat gris.
Sort que ho fem junts...i que hi ha amics i converses.. de tota manera tant ciment i formigó pertot no em convenç gaire...... em sembla que aviat tornaré a fer cap a algun camí de tardor...encara que amagui algun sot inesperat!
