Tan sols una petitíssima part

Anhels o desitjos d'haver estat... imaginació excitada per un pensament volàtil o en crisi.... expiar errors i pecats diversos a través de l'escriptura..o viure allò que un no s'atreveix a viure intensament.

La Buji ja va morir..l'any passat.

Avui, per casualitat, en un matí de pluja que vol un canvi de temps, em trobo rellegint aquest pseudoblog, des de la més estranya mirada, no-reconeixent-me en algunes paraules i comentaris, per ser excessius.. poc mesurats i embogits, ni en alguns dels sentiments expressats. I'm embarassed..


Que he canviat? Sí. Però també reconec molts escrits com a pinzellades damunt de la veritat, del sotabosc, alguns moments de felicitat tenyits, tapant el patiment. I no sé si és just, que quedi així. Esborrar entrades? ¿O deixar-les com a anècdota d'un passat farcit de dubtes, inseguretats i molta impulsivitat, marcat per la tossuderia de mantenir una relació de dependència, on el conflicte constant minava tot allò que podria haver valgut la pena? Destruint oportunitats de sortir d'aquella espècie de forat negre tenyit de l'arc de sant martí. Tan sols jo me'n sento responsable, al capdavall, ningú m'hi obligava a continuar.. No pas amb una pistola al pit, com a mínim.


Si mai algú llegís aquesta darrera entrada, li diria que no m'hi reconegui massa, ni aquí, ni a les entrades passades, que ara escric espero des de l'anonimat, el sentit dels "nicks" era aquest.. Tot i que ara amb el fcb s'ha perdut aquella idea. Deixar "online" escrits íntims de vegades es presenta "necessari" (a causa de la soledat que ens imposem?)  sobretot per a les persones que tenim tendència a desplegar-ho tot a través de l'escriptura o de la paraula, petits-grans "taladrus" vaja. 


Per respecte a molts aspectes i moments i persones de la meva vida que no hi han pogut quedar reflexades, i que en canvi ocupen un lloc privilegiat als meus records, a la meva vida, per respecte a tot allò que vam viure plegats que aquí està maquillat, emmascarat o simplement absent, hauria de fer-lo desaparèixer. I no em refereixo només a qui el temps ha demostrat que no tenia cap valor, perquè una vegada lluny, no queda ni el més mínim interès per part seva. 
Així de cru, de cert, i així de senzill. ARA HI ÉS. ARA NO HI ÉS. 
Sinó a les persones que em van obrir la porta de casa seva, de qui em vaig enamorar i que em van oferir moments d'alegria o de vida i no vaig poder o no vaig saber correspondre-hi.

Perduts en la boira..


¿Quantes persones, durant aquest temps que a estones perdudes escrivia el blog, he pogut conèixer i estimar i el temps m'ha demostrat que encara em guarden un racó dins de la seva vida i jo a la meva? Sento que les he estimat i encara considero i estimo. Així de trist. Trist. Però reconfortant saber-ho. Són lluny, en la distància i en el temps i en el desenllaç, però properes en els sentiments. El temps diu la veritat, sempre, si la vols sentir, si la vols escoltar. 


Com que tornar enrere no és possible... malgrat que si pogués, ho faria, em quedo amb la sensació d'haver trobat finalment un bon camí, i d'haver deixat per sempre aquella por que paria incerteses i situacions estrambòtiques, irreals..per no voler o poder afrontar la realitat. Adéu, POR, sempre he volgut superar-te i deixar-te enrere i en algunes ocasions ho he aconseguit, però no precisament durant aquests fabulosos anys dedicats a l'escalada, on ella s'emportava el meu domini de la por i només en ella era franca, potser en algunes escalades vaig ser lliure i poderosa... però mai fora d'ella. 


Ara toca procurar viure endavant amb franquesa... I del passat, me'n quedo tan sols la veritat, i els bons records. O més ben dit, més que records, em quedaré amb les sensacions autèntiques, les gravades a foc a l'ànima. Res més.



Cap comentari: