Dona, on vas?

Després d'haver viscut amb la dansa clàssica al costat, és difícil recomençar tocant de peus a terra, ja que quan vius a la galeria del ballet estàs a dins d'una bombolla de somni on cada segon del teu temmps està ple d'una atmòsfera pròpia que et manté flotant per sobre de la vida i de la societat, hi ets però no hi ets.. somniant a cada instant
i les vuit hores diàries d'entrenament són la felicitat i et passen en un suspir, sempre hi series malgrat el sacrifici, la duresa i de vegades patiment, la dificultat de marxar de casa, del teu poble o del teu país i anar a parar a un entorn de vegades hostil o si més no estrany.

Quan balles, quan l'escenari s'obre davant teu flueixes i ets encara més a dins d'aquesta formosa i bella bombolla.

Costa aterrar quan has estat volant per sobre de tot i no saps com va això del món o no tens les suficients eines pràctiques per moure't i encaixar-hi..avui ha canviat molt l'entorn de la dansa i ja no demana tanta dedicació ni has de ser tan bò i treballar-hi tant, pots fer moltes coses malgrat que no arribis al nivell tècnic que el ballet exigeix, hi ha molts estadis i formes diferents i t'hi pots anar adaptant i et pots mig guanyar la vida malgrat tot, la dansa s'ha obert al món, i una mica el món a la dansa també, o ha arribat a ser més popular, ha baixat "dels núvols"... 

Les persones que s'han dedicat en cos i ànima al ballet en aquells temps que realment ho requeria i no han pogut continuar la seva carrera pel motiu que sigui, han quedat col.locades a sobre la catifa que és la realitat diària de la societat i hi han anat caminant sens gairebé tocar de peus a terra durant un temps..i a poc a poc o hi ha qui de sobte i violentament hi han acabat entrant, amb més o menys dificultat. Però amb un deix de tristesa, ja que han deixat de fer allò que sempre han sentit que havien nascut per fer.

Alguna vegada m'he encallat pensant tot allò que m'he perdut. I això és perdre el temps, el bé més gran que la vida ens dóna i ens prèn,

ja ho diuen que "tota decisió comporta renúncies", ser feliç malgrat aquestes sembla que és "la clau" per no encallar-se, ja que haurem perdut moltes coses al deixar un camí, però si continuem caminant podria ser que encara en guanyéssim més! De vegades he sentit que alguna decissió que he près ha estat un gran error. Realment hi ha decissions errònies? O l'opi de "tranquil.la..que decideixis el que decideixis estarà bé" és cert.. o és cert prò només resulta vàlid per les persones increiblement optimistes i enèrgiques..Sóc jo una d'elles? Tandebò! Cada dia me'n sento més així, es porta als gens prò també se'n aprèn!!!!