El covard.
El coratge és la virtut del començament. El seu oposat és no fer res, amagar-se. NO PAS LA POR. Perquè fins i tot el valent té por. Però la venç i tira endavant tot fent front a la incertesa del món. La persona que no aconsegueix saltar, el poruc al qual peten les dents de por, no suscita el nostre menyspreu, sinó la nostra llàstima. Fantozzi, el gran personatge creat per Paolo Villaggio, suscita tendresa, per tal com està anorreat per la realitat davant la qual està desarmat com un nen petit.
Després hi ha el prudent. El prudent vol reduir el risc al mínim. Fins que no ha explorat la realitat, fins que no la coneix amb tot detall, no actua. Ens podem sentir irritats per una excessiva prudència. Tanmateix, quan permet evitar els fracassos, la considerem una virtut.
Finalment, hi ha una manca de coratge que no voldríem trobar mai i que és la covardia. EL COVARD AMAGA LA SEVA POR. L'AMAGA I LI TREU PROFIT PER OBTENIR-NE AVANTATGES I PODER, per fer mal als altres i beneficiar-se'n.
Hi ha diferents tipus de covardia. Però aquests personatges tenen, en el fons, alguna cosa en comú i, en primer lloc, la teatralitat. Quan no hi ha perill, quan no cal prendre decissions, el covard OSTENTA seguretat. Es vanaglòria dels seus èxits. Els exagera, els magnifica. Posa en escena la seva força i la seva grandesa. Sovint aconsegueix enganyar fins i tot la persona més espavilada.
Quan arriba el moment de l'acció en què fa falta tenir coratge, desapareix, s'amaga i comença a engrandir els problemes, parla d'obstacles insuperables, de complots, d'enemics polítics, de fosques maniobres de les quals cal protegir-se. Transforma la realitat, construeix un món imaginari en el qual mai no podríeu entendre res.
Si ha de parlar de res, mai no en fa un informe complet. Fa una llista dels seus èxits i dels seus mèrits, després hi afegeix que les coses van anar malament per culpa d'algú altre. És com si no li importés gaire el resultat, com si només volgués recollir els elogis i eludir les culpes. Està disposat a acusar el seu pare, el seu fill, el seu millor amic, només pensa en ell mateix, en la seva coartada, a assegurar-se el mèrit, no hi fa res com surtin les coses.
El covard no respecta la paraula donada, promet amb molta facilitat i després no fa res. Si se li exigeix que reti comptes, fa llargues llistes d'innombrables obstacles, impediments terribles. "Ja ho saps, vaig fer tots els possibles, no t'ho pots ni imaginar..." Fins que et sents culpable per haver-li creat tants problemes. Sempre hi estàs en deute, ell mai no et deu res.
QUAN TÉ PODER, HUMILIA, DEGRADA ELS SEUS SUBORDINATS. En subratlla els errors, no pas amb l'objectiu d'ajudar-los, sinó d'aixafar-los. I ho fa en públic, davant dels altres. Recordo un director que insultava a l'escenari els actors, sobretot els vells, els qui no es podien rebel.lar. I al seu voltant hi havia la cort que l'aplaudia. Ell gaudia d'aquella acceptació i encara es mostrava més cruel.
El covard necessita l'acceptació, l'aprovació. Per aconseguir-ho, aixafa els seus subordinats, perquè li fa por que es rebel.lin contra ell, l'acusin, el desemmascarin.
El covard és un poruc que amaga les seves pors. DAVANT DELS PODEROSOS ÉS SERVIL, S'HUMILIA. HO FA AMB EL MATEIX ART DE COMEDIANT QUE FA SERVIR QUAN FA VEURE QUE ÉS FORT I MEREIXEDOR DE LLOANCES. Entre els actors italians, el qui ha personificat millor el covard és Alberto Sordi, arrogant amb els febles, arrossegant-se davant els poderosos.
Però hi ha una cosa que el COVARD tem per damunt de tot: el fet de SER DESEMMASCARAT. Que algú aconsegueixi desmuntar-li públicament la posada en escena que ell construeix contínuament i de la qual viu. Per això, té por quan troba una personalitat forta, coratjosa de debò, a la qual no interessen les aparences, sinó el resultat. Perquè se sent nu davant d'ell. Perquè sap que l'altre no es deixa enganyar.
L'altra persona de qui el covard té por és la seva dona, o el seu marit, és a dir, la persona que el coneix bé en la vida quotidiana. I, tot sovint, en relació amb aquesta persona, es comporta com un xaiet.
Op. cit. L'Ottimismo, de Francesco Alberoni, 1994
(traducció Maria Llopis)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
AQUESTA ÉS, SENSE CAP MENA DE DUBTE, LA DESCRIPCIÓ EXACTA D'UNA PERSONA-COVARD, UNA RESPONSABLE D'ÀREA QUE VAIG TENIR DURANT UNS ANYS, TERRORÍFICS, MOLT HEVIS HI HAVIA MOVING DEL TXUNGO PER TOTHOM PERÒ SOBRETOT PER LA GENT INTEL.LIGENT AMB LA QUE SE SENTIA DESAFIADA LA PERSONA-COVARDA QUE ERA ELLA, DIC "ERA" PERQUÈ EL TEMPS I EL POC INTERÈS EN ELS BONS RESULTATS VAN ACABAR POSANT AQUESTA PERSONA AL SEU LLOC.
ERA EXAGERADA EN LA SEVA ACTITUT PORTADA AL LÍMIT. GAIREBÉ MALALTIA PSICOLÒGICA,
¿ON DEU ESTAR EL LÍMIT ENTRE COVARDIA I ENFERMETAT?
Això que has explicat em recorda alguna cosa.. I és que de persones covardes el món també en va ple
i ara pensant tansols en l'entorn laboral, necessiten persones al seu voltant que funcionin, que penquin, sino sols no se'n sortirien ja que acostumen a ser bastant incompetents i són com paparres de treballadors que contínuament són estafats i fins i tot humiliats si cal per aquestes espècies de "txupòpters", però com bé dius, al final la feina se'n ressenteix, tard o d'hora. És clar que també hi ha persones coratjoses de debò al nostre voltant, però són més escasses,
o més trepitjades, és curiós..amb la de beneficis que aporten a la societat!
La frontera o límit entre la covardia i un transtorn suposo que deu ser difícil de situar, (ajuda "comodin psico!")
(si respongués algun psic/q que ens indiqui si us plau algun escut útil per quan es topa amb algú així:-) potser hi ha qui prèn actituds covardes degut a un problema psicològic que si es tractés podria millorar i deixar de ser tan txungo, o hi ha qui n'és de mena i de voluntat i tocarà la pera tota la vida allà on vagi,
esperem que aquestes persones empipin el mínim possible i que siguin desemmascarades com us va passar a vosaltres..però fent el mínim dany possible!
I com va anar que la "votessin"? Va entrar en conflicte amb més amunt? O va deixar de ser útil amb les seves trifulgues?
Salut i vinga endevant amb coratge!
Normalment un COBVARD actua amb la seguretat que la persona a la que aixafa no s'hi pot tornar o no n'és capaç.
Sabent que les normes del seu "joc" van al seu favor, se sent legitimat i recolzat en la seva "agressió".
Generalment, i mal em pesi, un atac directe, frontal i definitiu és un sistema bastant ressolutiu, acostuma a fer sortir-los al por i s'enfonsen quan es veiuen fora del seu CERCLE normatiu i protector...
Doncs estan ben equivocats...je je je.. I ara que sabem que si són desemmascarats s'enfonsen i deixen de fer mal..les persones que estan vivint aixafades per covards no en són capaces fins que ho són!i no s'hi poden tornar fins que poden!
Bon coratge el teu amb l'atac frontal, de tota manera la mala hierba.. són difícils d'aturar i pot resultar perillós un atac directe i en solitari, o difícil de suportar si la persona està en situació de debilitat,
de tota manera el dubte que ha escrit la persona "putejada" em sembla prou interessant, on deu ser aquesta frontera amb un possible transtorn o malaltia..
Aquestes són les coses que l'educació no ens ensenya a sortejar, si més no a la societat aquesta tan competitiva on ens trobem, o si forma part de l'escolta de la vida haver de ser capaç de defensar-se tot sol, pot significar caure en el primer intent.. QUantes persones valentes, sàvies, treballadores i benefactores de la humanitat no han caigut en mans d'aquests obscurs d'especímens?
Gràcies per aportar aquesta estratègia teva de defensa.
Publica un comentari a l'entrada