Hi ha accidents que mai no haurien de passar i ens deixen un un gran buit, l'escalada, l'alpinisme..ens dóna vida i ens porta prop del límit, tenim companys i amics a l'altre costat del fil..
ara recordo el somriure d'en Quico, sempre somrient.. que vaig tenir la sort de conèixer
i també recordo l'Alberto..un bon amic que ens va deixar sense avisar amb tan sols 30 anys que tenia..
Hi ha moments en els quals agafaries tot el que “tens” i ho tiraries per la finestra. Perquè te’n adones de que l’únic que tens realment és la vida i tota la resta és un bluf i si no ho és ara potser ho serà en un futur. No tenim res... et tens a tu mateix i tens el teu cor que batega... res mes... res mes que un bategar que no pausa que no deixa de donar-te un segon més, un minut més, una hora, una tarda... un dia més... quin regal (penses) i en qualsevol moment del temps pot deixar de fer-ho, pot deixar de bategar i llençar-te al teu propi oblit i al no-res?
Les nostres vides s’omplen també del record dels qui ja no hi són, de tots aquells moments que vàrem compartir, de tot allò que ens unia i que encara ho fa a través del fil que uneix la vida amb la mort,
ens agradaria poder regalar moments d’alegria des de l’altre costat del fil.
Tot el que tenim és que no tenim res, vagaregem per la vida àvids de posseir..
i la vida és l’únic que podem tenir o perdre. Si tens la vida, viu-la, viu-la...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada