Escalada = donar vida a la vida.

Sovint ens hem preguntat o ens han preguntat per què escalem. No tot és escalada..(ens diuen) i tenen raó. Però tot és qüestió de grau (mai millor dit;-) o de prioritats.
Per què cada cap de setmana? Hi ha més coses a fer no!! (diuen..i tornen a tenir raó) etc, etc.
Per què de vegdades sembla que només pensem en escalar? De fet arribem a un punt en el qual "ho necessitem" però no és pas dolent aquest fet si ens està ajudant a sentir-nos bé, o a sentir-nos millor, o més ben dit a sentir felicitat. Escalar ens omple fins l'últim moll del sentiment, és quelcom més que una activitat agradable o un esport complert, els qui escaleu bé que enteneu el que de manera torpe miro de descriure.. I pel que fa a l'activitat física en si mateixa? Doncs sí, penso que és molt complerta això si, perquè a part de moure't i exercitar musculatura i tonificar tronc, cames, peus, dits.. i tal i com en "pare Gullich" deia.. cervell (el "musclu" més important de l'escalada), et fa pensar, t'obliga a un estat de concentració diuen que proper al "nirvana" en certs moments, escales a l'aire lliure, normalment en indrets força bonics, tranquils i agradables. Així doncs, es comprèn que una persona que gaudeix del contacte amb la natura, de l'esport i d'aquest constant repte amb un mateix i de lluita harmònica amb les condicions, les dificultats i una espècie de comunió amb la roca quan la toques..i amb el joc intern de superar la por i aquella claror-obscuritat, si tasta i descobreix l'escalada, aquest impuls que tots portem a dins perquè en el fons "venim d'on venim" i enfilar-nos trepant per un arbre és ben "natural" si tirem "uns quants anys enrera".. Doncs això, que en quedi ben enganxada (si supera el vertigen i d'altres limitacions que de vegades no podrem superar).


I a mi particularment allò que més m'atrau a part d'aquest neguit clarobscur de superar la por i de ballar per sobre de la roca tot gaudint del descobriment.. és l'entorn en el que es fa, que m'omple de sensacions des de que m'allunyo de la carretera o de l'última pista transitable, de vegades són els racons més feréstegs els que més em fan gaudir, malgrat que potser no tinguin una roca perfecta, tot i que si poden ser les dues coses a la vegada molt millor! També disfruto amb la convivència de la cordada, m'agrada compartir aquests moments i és un bon tros de felicitat que t'emportes. Finalment el regal del paisatge quan acabes la via que sempre és diferent i ple de bellesa, junt amb la satisfacció d'haver-ho aconseguit.


Al company que em va tornar a despertar la passió i el romanticisme per l'escalada i la muntanya li dec els millors moments i els més intensos records compartint corda.. ell em va escriure aquestes paraules per explicar les seves sensacions...  " La sensació que perceps de la roca i de la paret és molt poderosa i atraient: primer és el repte de la verticalitat de la paret en la que et trobes. Quan camines cap a ella no t'atures al arribar sino que decideixes continuar cap amunt, ja escalant.. et vas apropant i la paret no serà un obstacle que t'impedeixi contunuar sino una amiga que amb les seves múltiples preses possibles i la teva audàcia per a trobar-les t'ajudarà a sortejar les seves dificultats ensenyan-te el camí." David "Bali".


Llibertat en l’elecció dels moviments..en la sensació que l’espai obert i la natura et transmet, en el fet de poder estar gaudint d'allò que t'omple (una cosa tan senzilla com és estar fent allò que tu vols i com tu vols, sense normes ni prejudicis). Mentre escales et sents lliure. De vegades passes més por encara que d'altres i mentre estàs fent la via tens unes ganes inhumanes i enormes de sortir de la paret, de tornar a casa! Quan això passa et sents malament, si estàs allí perquè tu vols i et dóna tanta felicitat,com pot ser que et passis mitja via desitjant estar a casa! Però tot això s'esvaeix i màgicament,quan acabes la via,tornes i t'ho mires des de la seguretat, et vé tot un subidon de satisfacció i felicitat que no te'l acabes.. També és important escollir bé els reptes, millorar dia a dia la tècnica i la condició física en la mesura que ens sigui possible..per tal de gaudir cada vegada més i patir menys, però tot i així hi hem quedat ben enganxats.
També d'aquest component intrínsec a l'escalada: l'esperit d'aventura, l'emoció per descobrir i l'afany per conèixer nous indrets i sentir la natura al teu voltant.


Un fenòmen curiós i diuen que amb un "alt valor terapèutic" és el fet de que quan escales tansols penses en el moment present, el moviment que faràs, si fas esportiva gaudeixes quan et surten els passos i els pots arribar a sentir com una coreografia harmònica, o si és escalada clàssica on has d'anar descobrint cap on va l'itinerari o quina assegurança pots posar, estàs tan concentrat en el que fas que encara que sembli mentida en aquells moments no tens cap preocupació. És màgic, tot i que ja te'n dóna uns quants de maldecaps la via ja.. Però són molt diferents als de cada dia.


Així que sempre que es pugui procurem disfrutar de l'escalada, ja que fer-ho ens dóna encara més vida a la vida i allarga el temps, un cap de setmana ben aprofitat amb una via ben guapa fa que sembli que has gaudit durant un mes sencer i penso..he tornat a esgarrapar temps al temps!! aquest bé que la vida em dóna i que a la vegada em va prenent.
Temps.
"Aprofita el temps i en tindràs prou." A. Bolinches




I aquest espai estrambòtik que són els blogs, on hi encavim emocions, gràcies a això rememoro moltes vivències tot escribint, ja que són moments de reflexió amb un mateix i apareixen records que si no et pares i et dones aquesta pausa, el dia a dia no ens deixa..i ara també el record d'aquell temps on tot era descoberta i d'un Àngel escalador amb molta classe, gràcies per fer-me veure l'escalada també des del teu esperit aventurer i la mirada noble i valenta..

Les parets escollides per tornar a escalar no podien ser d'altres que les del granet de Céllecs..i quina vieta la Minguet!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

a mi el que m'enganxa és l'adrenalina pura!necesito un altre xute i un altre i un altre i un altre..aaaaaaAAAhhh!!!

sylvia ha dit...

aaaaaaaaaaaaaahhhhhh!!jejjeje!! adrenalina pura..un xute i un altre..? si..?a mi també!com més hi vaig més ho sento! no ho puc pas negar!!jajjaja

Anònim ha dit...

molt bo aquest escrit d'escalada, l'has clavat.