George Balanchine


















Aquesta foto és d'un moment del Pas a dos de Diamonds, amb Agnes Letestu i José Martínez, del Ballet Jewels de George Balanchine, un dels grans coreògrafs de tots els temps que ha vist la dansa.

El 2004 va ser l'any que es va cel.lebrar el centenari del seu naixement, les grans companyies de dansa que van tenir el privilegi de tenir-lo aprop van tornar a portar els seus Ballets arreu del món i encara que sembli mentida va arribar també a Barcelona al renegat Liceu, que es va mig dignificar amb la seva habitual patètica programació de tan mal gust a la qual ja ens té acostumats.



“Balanchine, com tots els ballarins de la seva generació, es reia de les ballarines del Mariinski, cobertes de collarets i braçalets. Quan va arribar a Nova York i sens dubte com a reacció, va vestir les seves ballarines simplement amb mallots negres o amb túniques blanques per remarcar-ne les línies, en una mena de geometria gràfica. És divertit veure que amb Joies renega de les seves conviccions. En realitat, no és la ballarina qui porta joies, que l’home i el coreògraf celebren així, sinó que la ballarina mateixa és una joia preciosa. “
VADIM GAIEVSKI


"Déu crea. Jo reuneixo.
La meva feina consisteix a fer un ballet utilitzant –tan bé com pugui- les maneres de moure’s dels ballarins. Cada cos és diferent, té formes diferents, qualitats diferents. Hi ha ballarines tècnicament molt bones de puntes, i d’altres que no. En un ballet ofereixo a cada una el que pot fer.
M’agraden els relats. Però el cas del ballet és diferent: la dansa no hauria de servir per il.lustrar res. L’única cosa important és el moviment en si. Eventualment, el ballet pot explicar alguna cosa, però l’element essencial és el visual.
Mireu la música i escolteu la dansa.


“… si avui veiés una de les ballarines de la meva infantesa, no la contractaria en la meva companyia. En aquella època, les ballarines eren opulentes i ho van continuar sent molt de temps, fins i tot amb Diaghilev. Tal com eren m’agradaven llavors, però per sort vaig evolucionar, quan vaig descobrir aquestes noies altes i esportistes, amb les cames llargues i primes, que podien ballar un allegro amb tanta gràcia, i a continuació conferir als adagios aquesta languidesa, aquestes amplituds, aquest abandó…”
G. BALANCHINE

Georgi Balanchi-vadzé, va néixer a Sant Petersburg l’any 1904, va estudiar música i arribà a ser pianista fins que descobrí la dansa. Començà a l’Escola del Teatre Mariinski (també anomenat Kirov), d’on formaria part del cos de ball del Ballet Imperial, més tard va entrar com a ballarí del Ballet Rus amb Sergei Diaghilev, alternant la dansa amb una segona dedicació com a pianista de cinema (cinema mut). Mentre era primer ballarí va patir una lesió al genoll i Diaghilev, que el batejaria com a Balanchine per “simplificar i que el públic en recordi el cognom”, no va deixar que perdés del temps i el va posar a treballar en les coreografies de la companyia a la vegada que continuava ballant, creant entremesos de diferents obres líriques com també L’enfant et les sortilèges de Colette i Maurice Ravel. Va conèixer Stravinsky i en coreografià el seu El cant del rossinyol, tot començant aleshores una forta amistat.

Les dolències al genoll eren cada vegada més greus i aquest fet el va fer dedicar exclusivament a la coreografia, creant més de 200 ballets. El conjunt de la seva obra ha estat interpretat arreu del món i per les més grans formacions. Influenciat pels innovadors russos Lopukhov i Goleizovski, desseguida va assolir un estil propi amb una sòlida arquitectura dels ballets i les línies depurades, coreografies amb molts elements de petits salts i puntes rapidíssimes que es fan de difícil i tècnica execució, originalitat en els passos a tres a quatre, set.. Amb un gran protagonisme de la ballarina però des de la dificultat tècnica i virtuosa execució, la velocitat a la vegada que una gran elegància i claredat en els moviments, d’una musicalitat perfecta, la tècnica al servei de la musicalitat. Aconseguí una armoniosa combinació entre dansa i música, ja que en tenia bons coneixements, fins al punt de donar el consell “Voyez la musique et ecoutez la danse”.


L’any 1933 es traslladà als Estats Units i amb L. Kirstein van fundar l’School of American Ballet, de la qual van néixer les companyies de dansa American Ballet, que va debutar amb Sérénade, i el New York City Ballet que s’instalà al Lincoln Center i on hi va dedicar la resta de la seva carrera, encara que també va treballar uns quants anys amb l’Òpera de París i amb altres companyies ocasionalment.




Fou un enamorat de la figura de la ballarina i en ressaltà la seva bellesa, es va casar quatre vegades amb quatre de les seves ballarines-musses i més tard tingué també altres musses encara que no hi va contraure matrimoni.




El coreògraf ens va deixar amb un catàleg de 425 coreografies i una renovació en la dansa clàsica que esdevindria un nou estil molt particular, complexe i totalment harmoniós amb la música.

L’amor és un dels principals motors de la dansa. Balanchine però, no va intentar il.lustrar l’amor en la seva dansa, potser perquè en ell l’amor naixia de la concordança entre la música i la dansa: cada adagio és un acostament amorós, una harmoniosa fusió de dos cossos.

Però de tots els compositors que va il.lustrar amb les seves coreografies, n’hi ha dos que el van acompanyar tot al llarg de la seva carrera: Txaikovski i Stravinsky. Balanchine no va deixar mai d’auscultar la inspiració de Txaikovski, subratllant el que hi pot haver de clàssic, per referència a Mozart, o d’intensament romàntic, però també de modern.

Alguns coreògrafs comencen imaginant el seu ballet, i després encarreguen o busquen una música que s'adapti als passos que han previst. Balanchine no treballa d'aquesta manera. Ell mateix declara que és la música la que li proporciona el material a partir del qual pot construir els moviments. Quan un fragment de música li interessa, se sent motivat per il.lustrar-lo amb la dansa, però per inventar moviments que siguin un complement visual d'a``o que s'escolta.
Bernard Taper













Mr. B, tal i com el van anomenar al seu país d'adopció, fou doncs un coreògraf que va renovar els fonaments del Ballet Clàssic de manera genial i un enamorat de la figura de la ballarina que ens va deixar autèntiques joies com ara el mateix Ballet de Jewels, un ballet on la ballarina en si mateixa és una joia i on no s'explica un conte ni es narra res en concret sino que és ben bé la dansa per la dansa, al més pur estil "balanchiclàssic".

Rudolf Nureiev, gran de grans i éssent el coreògraf del Ballet de l'Òpera de París va dir: "Nosaltres podem prescindir de qualsevol, llevat de Balanchine".



suposo que aquest és un dibuix que m'agrada com va quedar tenint en compte que no sé dibuixar i que vaig utilitzar pastels damunt d'un foli..! Com m'hagués agradat conèixer Balanchine! El Ballet de l'Opera de París així com el NYCB era dels que mai no l'oblidaven al seu repertori, potser era per això que m'entestava en audicionar-hi malgrat tot!
 
Aquella nit al Liceu vaig fer-me el regal de poder veure el Ballet de l'Ópera National de Paris des d'una llotja de platea amb el meu company, qui també ho va disfrutar sobretot pel fet de veure'm a mi emocionada,
mai no oblidaré aquella vetllada..
no havia estat tan aprop i en una situació tan privilegiada al Liceu des de la meva infantesa.
I abans de que es cremés el Teatre, de joveneta també anava a veure ballet i òpera, però ja al galliner.. de tota manera el galliner sempre havia estat el millor lloc de tot el teatre, o dels millors i el van el.liminar amb la reforma "forçada".

Així doncs va ser la primera vegada que veia Jewels i potser encara no tinc proutes paraules per expresar l'emoció que vaig sentir.
L’obra, estrenada el 1967 a Nova York, és significativa perquè cadascuna de les seves tres parts és com un homenatge a tres mons que l'influenciaren a la producció.
En tres actes (tres pedres perecioses), Jewels aconsegueix donar una esplendorosa brillantor a les ballarines amb l’excusa de les joies, és un ballet sense argument, és a dir que no narra cap història, però Balanchine, el coreògraf que adorava les dones, els ret homenatge.
Creat el 1967 per al New York City Ballet, sembla ser que de camí al teatre acostumava a passar per davant dels aparadors d’una famosa joieria de la 5 Aveniue de Nova York, les joies sempre li havien agradat i un dia, encuriosit per una composició a l’aparador amb tres vitrines, maragdes, rubins i diamants i al centre de cadascuna d’elles una diadema que li feia pensar en la cort del tsar…, s’hi va quedar tanta estona que els joiers, desconfiats d’aquell personatge que vestia una gavardina vella ajustada amb un cordill, el convidaren a entrar però amb el personal de seguretat al seu voltant mentre avisaven a les forces públiques. Aleshores, el propietari mateix, interrogant a Mr.B, se’n va adonar de qui tenia al davant i..

- sóc Claude Arpels, el fill…
- i jo sóc George Balanchine, passo cada dia per davant del seu aparador.
- Però… jo vaig a veure els seus ballets. Encara no havia tingut la ocasió de conèixer-lo. Perdoni la nostra rebuda, però ha espantat molt les nostres venedores. No sé com fer-me perdonar… què podria oferir-li…
- I per què no els decorats per al meu nou ballet? Davant del seu aparador he entès que les maragdes derien per Fauré, els robins per a Stravinsky i els diamants per a Txaikovski…

La premsa va anunciar el nou ballet i hi va haver una allau de demanda d’entrades, l’estrena va ser tot un èxit aquella vetllada del 13 d’abril de 1967.

JEWELS
I: Emeraudes (maragdes)
Música: fragments de Pelléas et Mélisande i de Shylock, de Gabriel Fauré.(deliciosa)

Tal i com Balanchine explicava, les seves creacions s’inspiraven en qui les interpretaria, sobretot en les ballarines, en el seu caràcter i les seves reaccions davant la música.. i aquesta primera part fou pensada per a la ballarina Violette Verdy, per la qual segons G.B. la música de Fauré s’hi adequava a la perfecció. Aquesta primera part la va ampliar l’any 1976, amb un segon adagio i un pas de set amb música de Shylock realment meravellosos i també una variació per a una segona ballarina amb música de la siciliana de Pelléas et Mélisande.

Havia treballat amb partitures de compositors francesos com ara M.Ravel,George Auric, Erik Satie, Poulenc, G.Bizet, P.Henry i més… Un ampli ventall, però Fauré era una novetat.
Gabriel Fauré, músic i compositor francès de la meitat del segle XIX, creador de nombroses obres per a piano, com la famosa Balada el 1879, música religiosa i una òpera, Pénélope, creador d'una música subtil, culte però discret, molt proper a Verlaine de qui va musicar diversos poemes. Debussy l’anomenava el “mestre de l’encís”.

“Per a mi, la música francesa representa el contrari de la definició que Gide va fer per a l’art francès, “Rès en excés”!. La música francesa posseeix aquest “res en excés” que constitueix el seu encant. Fauré és un cas a part. Pelléas and Mélisande és una obra mestra, Sylock també, Fauré va imaginar Mélisande a la seva manera, una manera que em va seduir. I em recorda els cels de l’Ile de France, on m’agrada anar d’incògnit com a mínim un cop l’any. I la Costa Blava a la meva infantesa. En aquest Pelléas i en aquesta Mélisande hi ha mediterraneïtat."
GEORGE BALANCHINE

En el preludi de Mélisande, les cordes gairebé sospiren, expressant tota la feblesa, la dolçor i l’evanescència del personatge, una música de somni, immaterial, que sembla sorgir del silenci...
Els passos a dos són marxes, passejades a ritme regular, entretallades per moments de pausa. Podríem dir que és l'art del moviment immòvil... La simetria de les figures, que es disposen en "mirall", fan la impressió de desplegar la dansa com si fos un collaret. En l'epíleg, la cadena ornamental es dispersa en fragments fins al sospir de la música ("La mort de Mélisande"), i es dissol en la visió dels tres cavallers que s'agenollen per plorar la desaparició de l'estimada.
Arlene Croce

Dedicada al romanticisme francès, aquesta primera part del ballet és una peça plena d'elegància, de subtileses.. i que complau també amb la perfecció geomètrica del Cos de Ball. Feia molt de temps que no veia un ballet tan harmònic, equilibrat i tan ben interpretat, és clar que el Ballet de l'Òpera de París ho broda... i aquell dia especialment, va ser preciós.










II: Rubies, Rubins.
Música: Capriccio per a piano i orquestra d’Igor Stravinsky.
Amb 42 anys va descobrir la música d’ Stravinsky per renovar una creació al Ballet Imperial, una música veritablement nova per a ell i difícil en la qual s’hi va veure immers.

“Un dia, Stravinsky va entrar a la sala on jo intentava familiaritzar-me amb la partitura, sol, al piano. Es va enfurismar perquè no la interpretava bé; després va comprendre el que jo estava fent i va decidir que gràcies a ell jo aprendria més profundament la música. I cada vegada que componia alguna cosa era per a mi, com per comfrontar-me a dificultats noves… Cal tenir orella però també voluntat d’estimar la seva música. I d’altra banda, Stravinsky va comprendre que a través de la dansa els espectadors aprendiren a estimar-la. “
G.B.

En aquesta segona part de Rubies, els moviments foren pensats per a Patricia Mcbride, una ballarina amb foc a dins i dansa incandescent, deia Mr. B, i en homenatge al temps que va treballar amb el NYC Ballet. Aquest no em va emocionar però també és bonic, amb una clara influència del gènere musical estadounidense, una mica d'ironia i passos que giren andedan i s'allunyen del clàssic, però fa d'"entretela" per a la tercera i apoteòsica part..

III: Diamonds, Diamants.
Música: Piotr Ilitx Txaikovski, fragments de la Simfonia nº3 en Re Major OP: 29. Una simfonia que Txaikovski va compondre tansols en dos mesos i que inclou cinc moviments quan en realitat no és massa habitual, acostumen a ser-ne quatre.

“Si vaig acceptar la dansa va ser a causa de Txaikovski, o gràcies a ell. Vaig estar dubtant molt de temps entre la música i la dansa. La meva mare, que tovava força bé el piano, va intentar que jo fes el mateix. Va ser insoportable, fins al dia que vaig poder llegir i treballar amb una sonata de Beethoven que em va fer plorar. Era massa bonic. Quan vaig ingressar gairebé per error a l’Escola Imperial de Ballet amb la meva germana Tamara, el que em consolava era la música. (…)
Després d’un primer any molt difícil, em van triar per ballar en la Bella Durment al Teatre Marie. Fou una revelació: vaig descobrir que hi havia un pont entre la música i la dansa, i aquest pont era Txaikovski.
Vaig començar a tocar al piano pàgines i pàgines de Txaikovski. Així el vaig convertir en el meu confident... en ell hi ha tota la meva vida. No podia cloure Jewels d’una manera millor que amb els quatre últims moviments de la seva Tercera Simfonia.
G.BALANCHINE
La mussa en aquesta ocasió va ser Suzanne Farrell, que encarnava la dansa tal i com ell la sentia en escoltar Txaikovski.


Aquesta darrera part del ballet és un clar homenatge als grans ballets russos, amb una força coral magestuosa i un pas de deux de virtuosisme delicadíssim, amb la bonica Simfonia nº3 en Re major...
El sublim pas a dos -una mena de marxa ingràvida, un moment "suspès"- amb una gran intensitat i lirisme. Si l'herència del Ballet Rus hagués estat destinada a desaparèixer, el ballet Diamants encara seria aquí per transmetre'n l'essència.
C.Crisp


Diamants és probablement l'última incursió de Balanchine en el món del tutú i les seves convencions, potser també la seva última paraula per tancar definitivament el tema... El pas de dos és una dansa plena de tensions paradoxals entre un home i una dona, però sense rivalitat, ja que mai no arriben a enfrontar-se. Balanchine es va passar la vida glorificant la feminitat i la seva independència, i en aquest ballet posa l'accent en la noblesa de la devoció del ballarí envers la ballarina, i la recerca quixotesca de la dona ideal: Balanchine, al final, fa agenollar el ballarí per besar la mà de la ballarina.
SUZANNE FARRELL

















ANTOINE LIVIO, Nov. de 2000, paraules de Balanchine recollides a Nova York.
Carme De La fuente
Jean Michel Nectoux
Pau Nadal
Sylvi "Bujiera"















5 comentaris:

Anònim ha dit...

...

Ni papa de dansa...

Tantmateix al postura sembla suggerent...i força difícil...

Anònim ha dit...

Per cert, quina currada de post eh?

Buji ha dit...

M'oblidava dels de Terrassa..., al Centre Cultural, tampoc hi ha possibilitat d'orquestra en directe però aviat actuarà el Ballet Imperial Rus amb Don Quixot, un dels grans Ballets Clàssics... Em sembla que al gener i per pocs calerons també!

Fernando ha dit...

H Silvia.
Cada día sorprendes con una sensibilidad diferente. Entretenido este post para los que no tenemos mucha noción es de la danza cláscia.
Salu2

Buji ha dit...

Ei Fernando gracias, hay tanto para ver y hablar de danza.. y de música y de escalada, de pintura, montaña, fotografía, cine.. y.. y... Qué suerte tenemos de poder disfrutarlo!

Esto del blog paranoia un poquito por eso, porqué pondrías tanta cosa..pero falta tiempo! En fin...

Saludines, que tengas un buen finde!!