A Madriz amb en Rembrandt

Autopistas en el cielo
cruzan la noche oscura
sonrisas de coche a coche
empieza la aventura.

A Madrid vamos buscando sueños.
A Madrid héroes a quien seguir.
A Madrid vamos buscando sueños.
A Madrid héroes a quien seguir.
Conduciendo de regreso
tiembla el pie en el pedal
pildoras para no dormir
la mezcla te sienta mal
Amanece sale el sol
choques en la carretera
mártires del rock and roll
las "estrellas" no se enteran.
LOS SUAVES
Vamos buscando sueños.. a Madrid!
Y resulta que no hay sueños.. en Madrid!
Los héroes estan en ti.
Uns dies abans del pont vam fer cap a los madriles, l’excusa per anar-hi era el retrobament amb una part del meu passat, tan llunyana.. gairebé 20 anys! Nostàlgic viatge. I una exposició temporal de pintura, Rembrandt, que acaba el dia 6 de gener i no passarà per Catalunya.. Per tant o s’hi anava ara o ja no la podríem veure i d’aquesta manera teníem l’excusa perfecta per tornar a visitar el Museo del Prado, cosa que teníem pendent des de feia molt de temps. Aprofitaré aquests dies de descans forçós degut a un principi de lesió a l'espatlla... Perquè si no fos per això, no podria aguantar un viatge sense el leitmotiv de l'escalada!.. Brrr... (no hay mal que por bien no venga).

Però per què un viatge a Madrid per veure aquests quadres? Per fotre’ns de riojitas canyes i tapes fins al cl. D’acord ho reconec, vaig veue més del que el meu cosset pot tolerar, però havia de fer cas a en Caronte quan em va assegurar que a Madriz amb 4 o 5 canyes ja sopes! I a les companyes tapejant pel barri de la Latina on hi ha un parell de carrers amb una tasca al costat de l’altra (cava alta i cava baja).
Ara tornant a fer-me la puretilla... no resulta fàcil veure més de dos pintures de Rembrabdt juntes a no ser que viatgis a Holanda suposo, tot i que tal i com són de rapinyaires els anglesos és provable que n’hi hagi hagi més a les seves galeries..
Bé, el fet és que l’exposició és COLOSSAL, mentre estàs contemplant els seus quadres.. te'n adones de que Rembrandt és “UN DELS GRANS”.
Més de trenta pintures aplegades en una sola exposició, impossible veure-les juntes a no ser que facis la volta al món de museu en museu (repartides entre Holanda, Estats Units, Itàlia, París, Londres, Israel,.. al Prado n’hi ha un, Artemisa) i realment val la pena el viatge.

En les seves pintures es pot veure força bé el moviement d’allò que està pintant i els seus personatges gaudeixen d’una gran expressivitat... Rembrandt sempre tenia aquest aire de superació respecte als seus contemporanis, amb una voluntat de marcar la diferència.
Per exemple pel que fa a la magnífica pintura de Rubens de la qual ell n’era admirador i una de les seves principals influències, en seguia l’estela però amb aquesta intenció de diferenciar-se’n i crear el seu propi estil. Un estil pictòric molt treballat dintre de la època barroca i la corrent del realisme, utilitzava força les veladures (recurs tècnic de la pintura a l’oli que aplica capes transparents aconseguint diversos resultats com ara una major profunditat), i es diu que li agradava contar històries a través dels seus quadres... De fet amb la càrrega emotiva que dóna als rostres de les figures que hi apareixen, hom pot copsar intensament emocions i sentiments...
És difícil parlar dels quadres que més em van agradar perquè de fet em van fascinar tots, però sempre n’hi ha que et captiven encara amb més força la mirada, un d’ells va ser el de Jeremias i mira que era dels petits, però tenia una "atmòsfera" tan ben trobada per contar aquells moments de reflexió i solitud.., el gest del seu cos i com apoia el cap a la mà, la llum tenue que l’envolta i per descomptat la roba els seus plecs tan suaus i reals que sembla que la puguis tocar... aquell peuet descalç.. Quin quadre!



Jeremias lamentant la destrucció de Jerusalem, 1630.
Amsterdam, Rijksmuseum.

Una Sagrada Família ben humil, naturalista i amb la calidesa de la foguera, en un costat i no pas central del quadre és aquest retorn del pintor al paisatge, ostres aquest també era petit, però una joieta que a mi també em va enamorar..



Descans a la fugida d'Egipte. Oli sobre tela, 34 x 48 cm 1647. Dublín, National Gallery of Ireland

A en Bali li va agradar molt també el quadre Apóstol Bartolomé, ja que és una pintura que no està tan treballada com la resta a nivell de pinzellades i es mostren gruixudes i poc difuminades com aquest geni savia fer.. i el resultat és el mateix, una gran expresivitat i una qualitat pictòrica extraordinària.




I el quadre de Betsabé, que explica el moment de resignació-tristesa o molts altres sentiments que es poden copsar al mirar-lo, de Betsabé, després de llegir la carta del rei David. Aquí he trobat una petita galeria sobre aquesta exposició: http://www.20minutos.es/galeria/5275/0/0/
El Rapte d’Ruropa és també especialment bonic.
O l'Autorretrat amb vestit oriental, 1631, on també hi surt un gosset i és espectacular el pelatge i els colors, sembla que surti del quadre, gairebé que va esmerar-s'hi més amb l'animaló que amb ell mateix!

Bé, sense més paraules puc recomanar a qui ho llegeixi que vagi a veure aquesta exposició que recompensa el viatge amb escreix, si us agrada la pintura no us la perdeu...

Però la visita al Museo la vam començar amb Rembrandt i la vam continuar amb la col.lecció permanent... Varen ser un total de 7 hores non stop i haig de reconèixer que no és recomanable tant de temps ja que acabes amb una borratxera als ulls, els quadres et surten per les orelles i no pots gaudir-los, José de Ribera... Rubens (en tenen molts), Van Dick, Zurbalan, Caravaggio, Tiziano, Tintoretto, Murillo.. Buuuf i molts d’altres i d’antics també una gran representació com ara Fra Angélico, Patinir (hi ha el preciós El Paso de la laguna Estigia), Veronés, Rafael... Un comentari a part mereixen els quadres de El Bosco, un avançat en el seu temps, sobretot destaca el tríptic El Jardí de les Delícies, un quadre que ni la teva imaginació més retorçada lliure o equilibrista podria idear.. Si et vas fixant en els detalls al.lucines amb allò que hi apareix... I va ser pintat l’any 1480-1490! Com diria un bon amic.. Deixa ja de veure porno lisergic antic! He he he.. (A l'enllaç de picassa es pot ampliar el quadre).
Sortint de la temporal vàrem anar directes cap a Velázquez, geni amb una tècnica fascinant i encara amb un cert enigma (com s’ho feia??!!) ja que pocs pintors han aconseguit efectes d’un realisme tan nítid amb quatre “brotxassos” com feia ell, seria per ganduleria? O més aviat perquè tampoc li feia falta treballar-hi massa quan amb quatre pinzellades ja aconseguia un resultat brutal. T’atanses als quadres i veus pinzellades gruixudes caòtiques i quan te’n allunyes veus el plec del vestit, la llum que acaricia les figures, etc..
El quadre de Las Meninas.
Un cas a part, és EL QUADRE. Tan se val allò que hi surti en ell, si és la infanta o si hi surten els reis de l’època al mirall.. el quadre és d’un realisme BRUTAL. A part de les dimensions, que el fa respirar moltíssim per dalt amb una gran profunditat, un fons perfecte de color i de llum i que en ressalta les figures, la llum que les exalta i la composició.
Detalls com ara la seva mà i el pinzell, que es veuen perfecta i nítidament a certa distància del quadre, quan t’apropes et quedes astorat al comprovar que tansols es tracta d’una línia per al pinzell i un parell de “brotxassos” per a la mà... I així anar fent amb la resta del quadre. També hi ha el curiós fet de que surt ell mateix pintant aquest quadre, la qual cosa no deixa de ser també un enigma ja que només s’explicaria aquesta prespectiva en el suposat cas de que Velázquez es trobés pintant Las Meninas a través d’un mirall gegant a davant seu.. (per exemple, d’entre totes les suposicions que hi ha), a part de que al quadre hi surt un segon mirall on hi surten els reis reflexats que representa que estan mirant l’escena.

El quadre de Los Borrachos però, també impresiona, el personatge que té la tassa de vi té una expressió i una mirada que surten de la tela, els tens allà davant! I el vi que sembla que estigui a punt de vessar de la tassa, es veu el volum i el líquid en moviment... després una llum especial damunt de Baco i la part mitològica del quadre, perquè la resta de personatges els pinta de l’època, persones normals i corrents, de taberna..


Los Borrachos o El triunfo de Baco, 1628-1629

Las Hilanderas també sorprèn, al veure com gira la roda, pots veure amb claredat el moviment i al acostar-te tornes a veure les quatre pinzellades.
No ho sé.. n’hi ha tants.. S’han de veure!

Al dia següent vam visitar també el Reina Sofía el dia gratuït per veure els 2 quadres que tenen d’Antonio López García. Un d’ells estava molt bé, l’altre no tant. El gran pintor que està fet i encara en vida i màxim exponent del realisme actual i realisme màgic, no té quadres a cap museu, tots estan a col.leccions particulars i gairebé mai fan exposicions d’ell. És un crac. Així que ja que al RS en tenen dos, també val la pena acostar-s’hi., Realment el quadre Madrid desde Capitán Haya, 1987, ens va agradar molt. Ah i també hi havia el retrat d’una dona estirada al llit fet amb fusta i relleu, molt guapo.

De passada, vam veure també el Guernika, ple de gom a per veure’l, com sempre.. I amb dues persones a la sala exclusivament pel quadre vigilant el públic. Guapo. Ja és la tercera vegada que veig aquest quadre i de vegades m'he preguntat si té alguna cosa especial perquè sabem que és el Guernika o si realment hi ha alguna màgia o elements que m'agradin per altres motius.. aquesta vegada em vaig fixar en un gris que éssent gris tendeix al blau de manera especial.. També he mirat tot el procés de creació del quadre i fins i tot sembla ser que al principi l'havia pensat per pintar en color, així com hi havia elements que va despreciar i d'altres que els va incorporar més tard.
Vam trobar quadres de Dalí. I algun de Mir.
Ah i un detall, on hi havia els quadres D’Antonio López García no parava ningú a veure’ls, a la resta del museu hi havia força gent.. però gairebé ningú vigilant els quadres... En canvi just al costat dels quadres d’A. López G. hi havia una persona vigilant-los exclusivament que no els hi treia l'ull de sobre...
La resta del museu molt moderna i difícil d’empassar, o si més no per mi que hi passava gairebé corrents i amb els ulls clucs.

També vàrem anar a veure una zarzuela degut a la meva insistència i no va triomfar.. El Rey que rabió, m'agraden molt las zarzuelas però és clar que sempre havia escoltat a Kraus.. I algunes amb Aragall i... no hi ha color! La Tabernera del Puerto.. Doña Francisquita.. Però aquesta va ser un pastelorro. No la recomano!
La segona part d'aquest viatge va ser molt distinta, sense l'art com a protagonista sino un bell racó i la descoberta d'un petit paratge. Tornant cap a casa vàrem fer una parada obligada al bonic poble de Morata de Jalón. En guardàvem un bon record de la nostra descoberta fa uns quants anys i encara que en aquesta ocasió no podríem escalar (o això ens pensàvem...), volíem passar-hi encara que només fos per parlar amb la gent del poble amb aquella veu tan dolça que tenen i els somriures i simpatia que regalen a qui els visita, mañaaa.. mañoooo... I que bonica que és l'escola d'escalada de Morata amb el riu Jalón als peus!





Llàstima que l'alberg que coneixíem havia canviat radicalment, abans ho gestionava l'ajuntament de Morata i era molt ben parit, amb la seva nevera, llits, mantes, un espai per cuinar.. i molt bé de preu. Ara l'alberg era de nova construcció i de la federació aragonesa de muntanya, gestionat per un personatge bastant imbècil que ens va tenir mitja hora de rellotge (jo diria que encara més) esperant, cansats com estàvem del viatge i tenint-lo al davant mateix, a l'altre costat del mostrador fent "les seves coses" ignorant-nos completament amb una cara més dura que el ciment armat, quan finalment vàrem dir-li si us plau si ens podia atendre, ens va respondre que com que no savia el que volíem tampoc ens atenia perquè no li deiem res.. (¿???) amb la qual cosa va seguir "sudant" de nosaltres, va continuar escribint a l'ordinador les seves coses (el menú de l'endemà) i ens va tenir allà plantats deu minuts més. (!!!!!), nosaltres amb una paciència anormal, vàrem esperar resignats fins que no vem poder més i li vem tornar a demanar que si més no que ens deixés pujar a l'habitació si hi havia lloc.. A la qual cosa ens va tornar a respondre que no ens atenia perquè no savia què volíem i que ens esperéssim. (LA MARE QUE EL VA PARIR!!!!!!!!) Tenia ganes de saltar per sobre del mostrador i escanyar-lo. Llàstima que no duiem els sacs etc sino haguéssim fet vibac, ens veiem obligats a quedar-nos, era tard i no hi havia cap hostal ni cap altre allotjament al poble. Al pàjaru aquest a més a més, no li va donar la gana d'aplicar-nos el descompte de federats malgrat ensenyar-li la targeta federativa perquè havia de portar nossequin signe i la catalana no el portava, total 14'80€ per persona tansols per dormir, sense disposar d'una sala per cuinar (aquest alberg-refugi de la federació no té cap espai per cuinar). Vam haver de fer una reclamació i ja veurem si la fedme ens retorna la diferència o no.. Per cert que l'alberg estava buit, tansols hi havia una habitació de 4 ocupada.
Ja no escriuré més sobre aquest mal rotllo, maleïdes federacions no serveixen per a res, tansols perquè visquin uns quants del cuento i perquè nosaltres paguem a canvi de mínims serveis.. Aiiii. Prou! Prou! Prooooou!!! Sort que pel que fa a l'escalada s'està creant el XESCA amb la bona voluntat d'uns quants.

Al dia següent el pseudofanatisme no va poder més i vam escalar una mica, l'espatlla es va comportar, em feia molta il.lusió tornar a fer una via que havia patit i havia arribat a dalt txapant agafada de totes les cintes.. A veure com sortiria aquest cop!
El Gran Diedro a la Pared del Reloj es veu des de lluny, diuen que va ser la primera via que es va escalar a Morata.. cap a l'any 1972.. Vam aparcar just al davant del diedre, entusiasmats, fa uns anys era un grau límit i ara amb ell calentem..però els diedres sorprenen i més d'un baixa a mig camí!
 
Aix que lluny que està la primera xapa..de sobrats res de res..i per xapar la segona hi ha un passet que du ni dó.. peu esquerra a la llisa paret, fes-hi força que sino et pot relliscar! Però la vam poder disfrutar de valent. Tots dos hem millorat...

Ostres tu, que bonic que és trepar!!!!


Algunes conclusions del viatge a Madrid:
1- Es nota que aquí si que es queden els impostos.
2- Ciutat que val la pena de veure i viure, on costaria trobar algú de Madrid (tothom és de tot arreu menys d'allà) i on es respira un ambient social enranciadet o provincià (tant per l'estètica com per el caràcter..etc), però no és desagradable.
3- Si no em poso les ulleres ja no hi veig "3dalt d'un burro" de lluny.
4- Teatre Dansa i Pintura per un tub, o si més no vist des del punt de vista de qui passa una mica de gana en aquest sentit al vallès i al barcelonès.

Hi tornarem..

7 comentaris:

Fernando ha dit...

Hi, Bona nit.
Asi que Rembrandt ¡eh!, ahora tendré que cambiar mis planes. Yo me había fijado en el a partir de un artículo en el diario pero desde una óptica casera. Tu, ¡oh afortunada! lo has visto en directo.
Lástima lo del mal rollo del refu que ha ensombrecido el viaje. Lo tiene todo mal, mal empleado, no hay sitio para cocinar,... Todo lo contrario que el de Riglos. Debía estar castigado.
Viaje bien aprovechado.
Salu2

Anònim ha dit...

buf,

Quina paciència no?

UNa colleja ben donada o una resposta d'aquelles de deixar-lo per terra ( colleja inclos) li hagués fotut a l'imbècil aquell...suposo que la penya es poden permetre el luxe de fotre't aquests plantes perquè la gent no els tracta com és degut...per flipar...

Anònim ha dit...

Si, Rembraandt es uno de los grandes, estoy de acuerdo. Y muy buena la descripción de lo que viste, es interesante leerlo pues se nota que son de cosecha propia las palabras.
Espero ver la expo en breve, ya dejaré otro comentario entonces y a ver si coincidimos un poco.
El Prado está repleto de cuadros y es mejor verlo en unos cuantos días o centrarse en la temporal, pienso.

Felicidades por este blog, saludos!

Buji ha dit...

Si.. la verdad es que no es nada agradable cuando te enfrentas a una persona y si que ensombreció un poco el viaje.. porque el reencuentro con Morata me hacía mucha ilusión, o almenos conservaba aquella sensación de buena acojida y gente muy linda que este personaje intentó estropear.!

En cuanto a Rembrandt, Fernando ¿estás pensando en ir? Espero que si! Dime algo si vas.. Desde luego, sus cuadros no te decepcionaran.. Gracias por el comentario "anónimo", ya nos contarás qué tal! Tienes razón con lo del Museo, es demasiado.. Mejor en varios dias si!

No lo he escrito, quizá en otro post, però vam conèixer una parella d'escaladors de Morata que ens van recomanar una visita a Calcena, bona gent com sempre.. I ens van passar algunes ressenyes. Al arribar al petit Congost i acostar-nos a les curioses agulles i parets vam quedar-nos bocabadats, un sobreequipament exagerat, el nom de les vies al peu amb una placa metàlica gruixuda que es veu des de ben lluny i.. Una ferrata en un indret injustificable! Força curiós tot plegat, però el lloc increible i preciós. Ho coneixeu?

Anònim ha dit...

BE LA MATEIXA CANÇO DE SEMPRE!!!ENVIAL A PASTAR FANG

Fernando ha dit...

H. Silvia.
NO no pensaba ir a Madrid, leí la noti en un periódico, e investigue un poco su vida y alguno de sus cuadros. La idea es hacer unas dos o tres entradas en plan monográfico, no es cosecha mía, pero con el tiempo de que dispongo la curiosidad me puede y me pongo a investigar y buscar información y "la cosa" se hincha.
No conozco esa última escuela, posiblemente no me guste si esta tan hiperasegurada y con un nombre a pie de vía escandaloso. A mi me gusta que las vías tengan nombre al pie, pero hay maneras de hacerlo que son de buen gusto y otras no.
Feliz Navidad, Felices Fiestas. No pilles una depresión
Salu2

Anònim ha dit...

Culleres com et curres aquest bloc ets la canya