L'Alpinisme...el medi en el que es desenvolupa és grandiós, imponent, turbador..et fa empetitir. Entenc les persones que se'n fascinen.. perquè de fet segurament si no fos per la llunyania, la falta de pràctica i d'altres condicionants potser m'hi hagués engrescat encara més, però la nivologia i els seus secrets.. li tinc certa por a la neu, no ho he viscut molt d'aprop encara, la roca m'era més propera i amable, o més accessible, malgrat que quan augmentes el compromís i la dificultat també és exigent..i la duresa no m'espanta, però sé que la neu cal conèixer-la, entendre com evolucina...des de la meva ignorància les allaus em semblen una ruleta russa.. i les glaceres, el gel viu, les congestes, una cornisa, rimaies, esquerdes ocultes.. ho veig potencialment perillós, incontrolable.. i el FRED, un fred intens paralitzant..congelacions.. que dur que és, és l'activitat més dura que existeix, t'has de vestir que sembles el "muñeco michelin", capes i capes de roba tècnica i no són mai suficients i quilos i quilos de material, un motxillot a l'esquena i apa amunt! I els botots als peus..sovint llagats, congelats, sense algun dit. Però ha de ser meravellós pujar una gran muntanya..
hi ha qui mira la muntanya coberta de la lluminosa catifa blanca de neu i hi veu encara més bellesa i se sent profundament meravellat i atret per ella,
els i les admiro també, estan fets d'una altra pasta, són patidors de mena i el cim és el tresor més desitjat.. de vegades o sovint posen la seva vida en mans de la muntanya, la hi entreguen, diuen "té, te la regalo la meva vida, o més ben dit te la "presto" a canvi d'una petita possibilitat de trepitjar el teu cim" buf.. és fort això, perquè no depèn d'ells tansols, si..podran posar-hi tot el seu coneixement audàcia i mitjans perquè tot vagi bé, però hi ha una gran part (no sé en quin%) que tansols correspon al medi i a la sort,
Tot pensant en l'alpinista Óscar Pérez se m'ha acudit d'escriure això, no sóc la persona més indicada per parlar d'alpinisme, és natural, ja ho he comentat de bon principi, però m'ho miro des d'uns ulls que també alguna vegada han mig vist aquell fantasma de la tragèdia passar aprop.
De vegades però i des de lluny mirant-m'ho, el món alpinístic també m'ha donat la impressió d'existir-hi moltes actituts d'egocentrisme, també de companyerisme, però m'ha semblat més farcit de rivalitats, recels i enveges que d'altres activitats.. és clar que es tracta de la més extrema..i com a tal doncs suposo que també afloren estats psicològics totalment extrems. Però potser és això que fa que la barrera es faci més infranquejable, un bon alpinista entrant a dins d'aquest món amb ingenuitat dóna la impressió de que hagi de ser devorat per les bèsties, o hagi de caure en l'oblit, (encara que n'hi ha que estan per sobre i destaquen sense més) però si l'enveja és portar l'egoisme a l'extrem, potser el zel i l'ànsia competitiva de ser el primer o la primera en fer tal proesa, no seria una bona cosa per dur al món alpinístic.. Però és clar que al món hi ha detot i aquesta rivalitat no escaparà als seus cims. La humanitat i el seu gran defecte.. o com diria en Sisa.. "desig.. hi ha massa desig.. i amb això, el merder està servit" . És també una activitat molt individualista, ho ha de ser per força quan de sobte tot pujant un cim en equip, allò que compta és arribar-hi, costi el que costi, ja que tot aquell qui està allí és perquè hi vol arribar i si s'han unit durant uns dies és per facilitar-se mutuament aquesta tasca..però ja saben i accepten que potser arribarà un moment en el qual quedaran completament sols..aïllats l'un de l'altre lluitant davant la muntanya. En alguns casos i en condicions molt extremes i si un dels companys no pot continuar l'altre segueix, malgrat tot. No poden fer altra cosa a segons quina alçada i moment de l'ascensió.. És molt extrem, les capacitats al límit dels límits.
Però hi ha una veueta que m'explica alguns dels punts febles.. com ara que de vegades són condicionats per tractarse d'expedicions comercials.. a part hi ha qui també viu de la publicitat.. (la pressió que tenen a la vegada els allunya una mica de l'alpinisme? ) (malgrat que tot recordant la historia de l'himalaisme i com va començar...una carrera a veure quin país arribava abans..) I ara la lluita de la primera dona a fer els 14 vuit mils i aquestes alpinistes coreanes per exemple, que són portades en helicòpter i han de pujar un 8.000 darrera l'altre sense massa sentit..o si, el de ser la primera.. la primera..
potser és que hi ha moltes maneres de viure l'alpinisme..
(ara m'ha vingut al cap una història..imagineu-vos una alpinista catalana anònima que puja l'Everest i que no se sap per què però la dona que dóna el certificat de l'ascensió, no li entrega i decideix que no ha pujat.. la noia passa de tot i envia a la merda tot allò, al cap del temps no se'n arrepenteix, en té prou en haver pujat i de la manera que ho ha fet, és clar que seria millor constar al registre..qui sap si no seria la primera.. o la segona tant és.. qui sap, però satisfeta amb ella mateixa i la que aquell dia va ser la seva muntanya, segueix i no diu res, és prou feliç fent de guarda d'un refugi..)
I mentrestant altres dones que fan coses al.lucinants, tansols un nom per posar un exemple: Sílvia Vidal, i tots els qui amb la seva ètica o sentiment queden a l'ombra (o millor que en quedin, que no els esquitxi aquesta febre tan nostra..homosapienssapiens..) i també altres homes alpinistes, per posar un altre exemple, Jordi Tosas.
Volia posar aquest video i no escriure res però com ja és habitual, els dits han anat massa depressa damunt del teclat..
també es pot veure més gran si clickes al damunt de la pantalla per segona vegada (s'obrirà una nova finestra)
A la comarca hi ha un jove bon alpinista, en Ferran Martínez, ha fet coses com ara a la nord de les Grands Jorasses escalar Le Linceul en solitari, l'Esperó Walker amb 19 anyets.. la Directa Americana al Petit Dru, la Cassin al Piz Badile o l'Esperó Frendo a la cara nord de l'Aiguille du Midí, s'ho ha treballat ell sol, amb el seu esforç i motivació ha anat progressant i amb coco i certs principis, la joventut no està renyida amb l'ètica.. Aquí relata la repetició de Sueños de Hinvierno a la cara Oest del Naranjo.. a l'hivern, també van tenir aquest somni amb el seu company Álvaro i el van veure fer-se realitat i, en descriu l'escalada,
des de la seva pàgina web hi trobem bons articles i un forum divers i actiu, també hi podem llegir un escrit sobre Bonatti, que ens parla d'aquest gran alpinista de tots els temps, així com de l'alpinisme en solitari i els seus reptes tot recordant a Tobin Sorenson.. Fer un cop d'ull a aquests articles també m'ajuda a entendre una mica més l'alpinisme i el seu sentiment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
buf...es un tema complicat, especialment quan es parla de gent propera...una cosa és la objectivitat i l'altra la subjectivitat.
En una cosa si que crec que t'aproximes a la realitat, es que hi ha dos components basics, l'individu i el risc.
El risc significa que ( i a l'igual que moltes vegades en l'escalada i no ho valorem prou), la MORT és un aspecte que cal tenir present en tot moment...no crec que ho fem i de vegades es munta un drama quan en realitta la responsabilitat és d'aquell que s'ha submergit n el terreny...simplement.
Encara que no sigui per sorpresa, aquest risc és present i en moments limits apareix l'individu que en realitat duem a dins...Et puc assegurar que aquest individu pot tenir aspectes tant bons com dolents, peròi en realitat és bastant diferent ( sovint) que el que hi ha en situacions normals...
La sensació menys agradable, independentment de trobar-te fort o controlar la tècnica, és la de estar en tot moment dins d'una ruleta russa ( en ascencions més compromeses) a mercè del medi...una pedra, un allau, un desprendiment de una cornisa, simplement, les esquerdes, etc...i de que en molts casos un simple accident que en altres llocs seria senzill de superar, pot ser letal...i a mi tot i apassionar-me no em deixa gaudir tant de la bellesa del momet, fet que síq ue es pot gaudir enaltres disciplines de la muntanya.
L'alpinisme, o l'escalada en alta muntanya( que pot ser diferent de l'himalayisme o les ascencions en muntanya)es gaudix després, al camp base o al bar..i potser per això implica una càrrega tant alta de vanitat, una necessitat de registrar el que fas ( també degut al cost i necessitat de finançament que implica haver de "publicar" l'activitat)...
NO sé...en quant a "SOFRIMENT" crec que és de les activitats més putes que hi ha dins la muntanya i part de altres esports...en quant a que sigui un esport perfecte crec que a l'igual que les seves circumstàncies, té moltes mancances ( opinió personal), però la sensació interior i de llibertat amb tu mateix és tant gran com la de sentir-te petit davant LA MUNTANYA.
MOla dur un bon campany/nya, mola tenir clar que hi ha moments en que a pesar de aquest company ESTAS SOL, i no mola estar-hi capturat sinó fer-ho en el moment que creus que pots i que vols...
Ah..i parlant de persones, que en mentes algunes...apart del F. un bon amic, jo em quedaria amb el COROMINAS i Cia...i aquells que fan i diuen tant poc...que són molts...
El bigwall en alta muntanya no crce que sigui tant Alpinisme, donat que hi ha un sapecte de roca molt superior al de gel-mixte, que potser és un dels components que destaca més en quant a la definició d'ALPINISME.
Pd: Com TOT hi ha graus...no cal anar al Karakorum o a les Jorasses per gaudir una mica de la muntanya a l'hivern...prova-ho i veuràs que les sensaciona també son bones...
Como has dicho,hay muchas maneras de vivir el alpinismo y de sentirlo, yo me quedaría con el de G.Rebuffat pero son valores que se alejan cada vez más en según que expediciones,aunque siempre estan presentes en el mundo de la montaña y en la escalada y a mi me choca demasiado el hecho de ver abandonar un compañero a su suerte, lo que dices de que en aquellos momentos no pueden hacer otra cosa no lo veo tan claro,no lo se porque no estoy allí para saber qué ocurre exactamente,
he practicado alpinismo, también escalada y me quedo con la escalada solo por ese motivo, sé que no tendré que subir dejando a mi compañero al otro lado de la cuerda en una situación comprometida de riesgo para su vida,ya que ahí sí que el compañero es vital para salir por arriba,a no ser que se vaya en solitario por supuesto.
También pienso que el miedo a lo desconocido no es motivo suficiente para no hacer lo que sientes,si realmente quisieras y sintieras esta atracción simplemente lo harías.
El video es muy bonito y también me ha gustado mucho leer todo esto.
Molt bona reflexió.
...un altre dels aspectes (i foscos) de l'alpinisme ( posats a analitzar) és la veracitat de les activitats...també forma part de aquesta manera de "veure i viure" l'alpinisme...fins i tot a l'himàlaya hi ha qui es dedica a registrar "notarialment" gairebé, les ascencions!!!
L'alt cost del material i les activitats, el tractar-se d'una activitat en un medi canviant, el que molts vegades es combina dificultat i/o compromís com a components del nivell de vies en que poques repeticions les poden validar, el fet que no hi ha testimonis, que són ascencions en llocs remots...i la vanitat...fan que els números de vegades signifiquin poc en realitat i s'adaptin més a els resultats desitjats que a la veracitat...inclús de vegades són resultat de un camí sense retorn en que "calen resultats" cada any per no quedar fora del tren de la fama...
La mort té molt poc de èpic o de romàntic...la llegenda la creen els vius i la apateixen les famílies...no ho podem oblidar tampoc. l'alpinime és un joc molt dur entre l'engany, la falsedat i l'inconsciència...amb resultats i experiències al límit que et poden enganxar, absorbir, donar unes dosis de plaer increïbles, de dolor inhumà i de sentiment contradictori.
És molt facil escriure en una taula quan tot ha passat, o mentir en entrevistes sobre coses poc comprobables...
I és una llàstima perquè no és més que l resultat de la humanització d'un context salvatge i bell que és la muntanya.
Actualment molts practicants del bloc opten pe camí de no ressenyar, no divulgar i no graduar les seves ascencions, per tal que cadascú entengui l'escalada com un camí personal en que s'inclou el pler de la primera, de la descoberta del gest, de la roca neta i sobretot, en un marc en que la competitivitat o el profit personal no van més enlà d'un mateix.
Quan s'entengui això en l'alpinisme haurem realment evolucionat...sense entrevistes, sense fotos, sense ressenyes, sense premis, sense espònsors ni subvencions...simplement per escalar...
S'acosta l'hivern i la neu...hi ha racons bonics i amb poc compromís, l'aventura ha de ser personal...
Gràcies per posar una mica "el dit a la llaga"..va bé això i és per pensar-hi força amb el que comentes.
(..)"és una llàstima perquè no és més que el resultat de la humanització d'un context salvatge i bell que és la muntanya."
No se'n escapen no les muntanyes, doncs a veure si entre tots podem fer un esforç per evolucionar també en aquest entorn..
Publica un comentari a l'entrada