Amb les vinyes als peus del massís

La catalunya nord.. o el roussillon.. o pyrénées orientales.. o els pirineus orientals.. tant és ara com li volguem dir perquè és una Terra Meravellosa, agradable i bonica, plena de contrastos i amb el mar als peus..

El "sud de França" sempre m'ha atret, país d'Oc..primer va ser el descobriment dels boscos encantats i els feréstegs racons de muntanya de l'Arièja, tot fent kilòmetres amb la màquina un bon dia aborrida de pujar sempre els mateixos ports vaig començar amb el de Puymorens i tot baixant cap a França es va obrir davant meu una immensa catifa de verd intens.. i en ple estiu! (la cerdanya ja era ben pelada) un contrast que em va quedar imprès a la memòria,
des d'aquell dia vaig anar fent entrenaments i escapades per l'Ariège i allò era un paradís en verds, ple d'aigua, ple de vida, de gent senzilla i amable.

Després va ser el Massís del Canigó.. Amb l'Eduard hi vaig pujar per primera vegada i encara recordo la quantitat de flors i espècies endèmiques que ens sorprenien i aquella sentor del mediterrani de fons.


El Canigó

Tot just ara fa cinc setmanes, per la Diada, vam decidir fer cap al Canigó, aquesta vegada a escalar. El Gran Diedre al Pic Barbet (Sala-Bobo) és una via molt bonica que té el principal atractiu de trobar-se en un cirque glaciar que no te'l esperes.. quan hi arribes et corprèn.

L'accés al cirque és des de Courtalets i per arribar al refugi hi ha una pista infernal que per un turisme no és gaire recomanable. Vam dormir als voltants del refu per poder descansar còmodament a la tenda (seria millor fugir cap a algun vibac)

vinyes de la catalunya nord..

el peu de via..

 



L'amenaça de tempesta es va convertir en pluja..ja havíem sortit del diedre però quedava el terreny perdedor..la pluja es va intensificar..la roca començava a relliscar tan mullada i el so dels trons era tremendo, els llamps cada vegada queien més aprop i em van fer tremolar de por. Gràcies David per mantenir aquella seguretat i tirar amunt amb la destresa i senderi que sempre has tingut escalant, amb tu sempre trobem el bon camí! 


Ara tot escribint me n'he adonat de que amb els anys que poso a la motxilla, cada vegada em costa més expressar i descriure situacions, és a dir que perdo capacitat narrativa.. o tinc més mandra. En canvi sento les emocions d'una manera distinta que abans, amb més plenitud, o alguna cosa semblant. I és que aquell indret tan especial em va omplir de sensacions que se'm fa difícil de comentar..



gairebé que pillem amb la la pluja, però des de la carena, quan tot era tapat i envoltat de boira i negror de tempesta, una petita clariana es va encapritxar d'aquest poble.. (era Prades?).. i no va deixar d'il.luminar-lo en cap moment.

11 comentaris:

uasunflower ha dit...

guapas fotos! y que tal la escalada? ya me contaras como lo de catalan entiendo poco...

Syl ha dit...

ok Julia..ya te contaré..
pero con tus ojos(ojazos:-) de escaladora de pared pienso que te gustaría, es granito y en un ambiente de alta montaña sorprendente, aunque no sea muy riguroso ni la pared muy fiera, se trata del Massís del Canigou, que se eleva des del mar casi, al Rousillon. Cerca también hay una zona muy guapa llamada el Petit Yosemite, con muchas vías de diferentes estilos.
La sala-Bobo sube al Pic Barbet de 2733m.. la zona se llama Conflent..y está envuelto en viñedos,olivos y el mar siempre presente..

Te encantaría el lugar pero tú deberías de subir por una vía más dura;-)
hay varias de bonitas!

Cuando vamos!? jejeje

Jaume Aguadé ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jaume Aguadé ha dit...

Hola, Syl!

Això és el que tenen de bo els blogs: Tu m'has deixat un comentari a vinsdecatalunya.blogspot.com i gràcies a això jo he conegut el teu blog, que m'ha interessat molt. Et felicito!

I no acaba aquí. Si visites jaumeaguade.cat veuràs que compartim el gust per la muntanya.

Salut!

Jaume

Syl ha dit...

Ooooooh!! Però quina currada de pàgina!! Un descobriment!! M'hi entretindré una bona estona.
Ostres..però si tens gairebé un cim per cada dia i molt més! Felicitats per viure tan intensament, amb la muntanya, amb les aficions..família..el nostre país i els seus vins.. INCREIBLE.

I gràcies per la visita (si que és bonic això dels blogs:-)

Fernando ha dit...

Hi Syl.
Buenos recuerdos y mejor escapada, encima con magia.

TRanki ha dit...

hahah...Syl, el món és un mocador...e J. AGUADÉ és un conegut de temps pretèrits i escalades clàssiques,,,quina troballa!

El fanatisme no es crea n es destrueix...es transforma...realment una dita inapel.lable...


deeeew

Syl ha dit...

ei companys.. si que fué una escapada con magia Fernando..y además al escribir me venian a la memoria un montón de vivencias!
Y el mundo es un pañuelo..eh tranki!Caram tu! La veritrat és que el seu blog de vins va ser tot un descobriment per mi, parlar-ne amb tanta sensibilitat i passió.. proposar-se conèixer tooots els vins de Catalunya..

i després el currat blog de muntanya! Així que en Jaume és un company de temps pretèrits..

ja deia jo que tenia alguna cosa especial..tot llegint el blog Vins de Catalunya
(..)una aproximació excursionista al món del vi(..)infinits matisos i variacions(..)on es cull el raïm, la gent i el paisatge..

ja vaig mig detectar aquest punt de fanatissme!!!!!
que bò!he he he

Salut! Una bona i certa dita "el fanatisme no es crea ni es destrueix, només es transforma"

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Hola Syl...,ara sé qui ets. Molt guapa la via, jo la vaig fer aquest estiu. Per cert espero que t'hagi agradat el pdf que et vaig enviar. Veig que continues mosquetonejant la corda de la vida...

Una abracada( no em va la cé trencada, deu ser que està trencada...)

Syl ha dit...

hola "monito"! (el taronja és un bellíssim color de tardor:-)
si que és guapa la via si..
i el pdf encara més, es nota que està escrit amb "bonesmans"!
Una abraçada!(de moment aquesta està aparentment sencera...)

Anònim ha dit...

naucil veliko