Amb les vinyes als peus del massís

La catalunya nord.. o el roussillon.. o pyrénées orientales.. o els pirineus orientals.. tant és ara com li volguem dir perquè és una Terra Meravellosa, agradable i bonica, plena de contrastos i amb el mar als peus..

El "sud de França" sempre m'ha atret, país d'Oc..primer va ser el descobriment dels boscos encantats i els feréstegs racons de muntanya de l'Arièja, tot fent kilòmetres amb la màquina un bon dia aborrida de pujar sempre els mateixos ports vaig començar amb el de Puymorens i tot baixant cap a França es va obrir davant meu una immensa catifa de verd intens.. i en ple estiu! (la cerdanya ja era ben pelada) un contrast que em va quedar imprès a la memòria,
des d'aquell dia vaig anar fent entrenaments i escapades per l'Ariège i allò era un paradís en verds, ple d'aigua, ple de vida, de gent senzilla i amable.

Després va ser el Massís del Canigó.. Amb l'Eduard hi vaig pujar per primera vegada i encara recordo la quantitat de flors i espècies endèmiques que ens sorprenien i aquella sentor del mediterrani de fons.

El Canigó

Tot just ara fa cinc setmanes, per la Diada, vam decidir fer cap al Canigó, aquesta vegada a escalar. El Gran Diedre al Pic Barbet (Sala-Bobo) és una via molt bonica que té el principal atractiu de trobar-se en un cirque glaciar que no te'l esperes.. quan hi arribes et corprèn.

L'accés al cirque és des de Courtalets i per arribar al refugi hi ha una pista infernal que per un turisme no és gaire recomanable. Vam dormir als voltants del refu per poder descansar còmodament a la tenda (seria millor fugir cap a algun vibac)

vinyes de la catalunya nord..

el peu de via..

 

L'amenaça de tempesta es va convertir en pluja..ja havíem sortit del diedre però quedava el terreny perdedor..la pluja es va intensificar..la roca començava a relliscar tan mullada i el so dels trons era tremendo, els llamps cada vegada queien més aprop i em van fer tremolar de por. Gràcies David per mantenir aquella seguretat i tirar amunt amb la destresa i senderi que sempre has tingut escalant, amb tu sempre trobem el bon camí! 

Ara tot escribint me n'he adonat de que amb els anys que poso a la motxilla, cada vegada em costa més expressar i descriure situacions, és a dir que perdo capacitat narrativa.. o tinc més mandra. En canvi sento les emocions d'una manera distinta que abans, amb més plenitud, o alguna cosa semblant. I és que aquell indret tan especial em va omplir de sensacions que se'm fa difícil de comentar..

gairebé que pillem amb la la pluja, però des de la carena, quan tot era tapat i envoltat de boira i negror de tempesta, una petita clariana es va encapritxar d'aquest poble.. (era Prades?).. i no va deixar d'il.luminar-lo en cap moment.